Sociopolítica

Catalunya no es mereix això

Es pot passar per alt, però no sense un somriure que detonaria un cert; “¡ ja està bé!'”.
Això és amb referència a dues de les respostes dites per la Sra. Marta Ferrusola en la seva compareixença davant la comissió contra el frau fiscal celebrada el passat 23 al parlament català.

Catalunya no es mereix aixòRespostes produïdes a preguntes dels diputats interpel·lants, la primera referint-se a quin era l’estat econòmic del matrimoni Pujol, i la segona sobre la situació econòmica dels seus fills.

Sobre la primera va respondre que: “no tenim ni cinc“,i pel que fa a la segona, contestar: “estan amb una mà davant i una altra al darrere”. S’ha d’entendre perfectament el paper davant la comissió de la Sra. Ferrusola, abans de res és esposa i mare. Constant més d’ acceptar aquestes respostes, ni encara
podent ser dins d’una línia sarcàstica, i menys en el marc en el qual es trobava i el perquè. Al meu criteri entenc va ser una desconsideració a la comissió, però principalment a tots aquells centenars de milers de compatriotes que si estan en aquesta realitat.

Però hi ha un aspecte que al meu parer té una enorme transcendència , té fons, sentit, i no és altre que l’efectuada exclamació : “Catalunya no es mereix això” . I que davant tal exclamació, el polític interpel·lant li preguntés: “¿Qui?“ , responent la compareixent “¡Catalunya!”.

No es cap ximpleria, doncs sense cap exageració, aquí està el centre d’una de les causes del perquè Catalunya, avui està com està.

I per més optimisme que es pugui oferir des d’aquí, i també d’aquí; “que ens estem sortint“ , la realitat és tossuda; no s’està ben econòmicament, institucionalment, socialment ni políticament.

“Catalunya no es mereix això” , és només una exclamació, personificada en la compareixent, però que molt bé defineix el sentiment, la idea que molts ciutadans catalans tenen. Estan sota l’influx de l’enorme empremta del nacionalisme particular que s’ha impregnat en el País, i que ha estat, està degudament i estratègicament mantingut tots aquests anys i fins a la data d’avui.

Només cal anar de manera assídua, o no, per molts dels pobles i ciutats de Catalunya, per prémer, l’opinió, el sentiment, es dedueix tot. Per exemple; l’opinió que els mereix la compareixença enfront la comissió contra el frau fiscal de dues il·lustres personalitats del nacionalisme català, més l’esposa i fill d’un d’ells. Majoritàriament les respostes estan de l’ordre de: “no hi ha dret” , “tot és mentida“, “són els d’allà“ , “no tenen consideració”, “volen fer brou gros”, “és per la qüestió de la independència“, etc. I per rematar-lo afegeixen el famós; “diuen diuen diuen” i “no tenen proves”.

Sent pràcticament impossible oferir-les altres arguments i lluny de tot interès, Sembla que volen, però … estan capficats, al final justifiquen, atenuen, fins i tot s’arriba a qüestionar la utilitat de la comissió contra el frau fiscal.

Sent evident que la majoria de les respostes, lamentablement , responen més a influència de l’empenta nacionalista mediàtica que a un criteri propi. Fins al punt de la pèrdua de tot sentit crític, el que al seu torn provoca inconscientment una distorsió respecta a la vara de mesurar. Amb només un pensament, tot un problema de país, que desitja ser-ho en plenitud.

Una empremta que juntament l’adhesió al consumisme i al neoliberalisme ha contribuït a enderrocar les mateixes columnes ideològiques de determinats partits polítics, i influenciant a molts dels seus militants, alguns notables. Trobant-se en això les conseqüències. La primera, el fet que any rere any han anat perdent gradualment tota referència i caràcter ideològic, i la segona, que té conseqüències de la primera, la contínua inoperància política enfront del nacionalisme particular que predomina a Catalunya. Tot plegat donen com a resultat la pèrdua de confiança, per la qual el cosa suport de la ciutadania.

Costa d’entendre la pèrdua, renúncia o cessió dels valors ideològics sobre una filosofia política , en favor a:

  • Una empremta que no només ha influenciat, influeix, ¡ són molts anys !; al món polític, també en part, al cultural, institucional, empresarial, econòmic , gremial, eclesiàstic, associatiu, etc., etc. i ¡ com no ! , a ciutadans anònims.
  • Una empremta del nacionalisme particular, que fins per a aquells polítics contraris, periodistes, acadèmics o destacades personalitats que manifesten la seva disconformitat amb el que està passant al País, ho fan amb consideració, però a la vegada incapaços d’expressar les coses pel seu nom, és a dir la realitat, fins a aquest punt condiciona l’empremta.

Però respecte a la comissió contra el frau fiscal, no obstant les seves limitacions, (existeixen en altres països democràtics occidentals, tenen la seva funció, més instruments, petites diferencies respecte al model, fons pretès aproximat, interpel·lants mes incisius, informació contrastada) i de la sensació de la poca creença del que s’estava produint, per part dels interpel·lants, més el fet que en ocasions a una documentació pel que semblava li faltava consistència, la qual cosa provocava que l’interpel·lant es quedés amb la cara d’aturat, davant determinades respostes del compareixent. En fi, però dit això, ha tingut el seu punt constructiu per a tot aquell o aquella que volia escoltar, ho va poder fer.

Els tres compareixents, l’expresident Pujol, la seva esposa la Sra. Marta Ferrusola i el fill; Sr. Jordi Pujol Ferrusola, molt lícitament, se suposa hauran rebut abans de personar-se el seu assessorament legal. Però no obstant això dóna la sensació que també prèviament van rebre assessorament professional d’aquells que amb tant èxit van situar permanentment al ex-President Pujol i al seu partit polític C.i.U, en el lloc predominant de la política catalana, i es continua en l’empenyorament. Atès determinats missatges que bé es podrien extreure de les tres compareixences.

Missatges com el ja trending tòpic; “ diuen,diuen,diuen” i que al seu torn ha calat en una part de la ciutadania pel que fa als compareixents, oferint-los a aquests una certa raó, estan d’acord amb el “diuen, diuen, diuen “. El segon missatge podria ser les manifestacions sobre el tripartit (govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV- Pascual Maragall 2003-2006- José Montilla 2006-2010 ) que va efectuar el Sr. Jordi Pujol Ferrusola. La qual cosa en un any electoral és un autèntic avís per a navegants. I per finalitzar l’últim missatge:

“Catalunya no es mereix això”

Sobre el autor

Jordi Sierra Marquez

Comunicador y periodista 2.0 - Experto en #MarketingDigital y #MarcaPersonal / Licenciado en periodismo por la UCM y con un master en comunicación multimedia.