Es pot passar per alt, perÁ² no sense un somriure que detonaria un cert; «¡ ja estÁ bé!'».
AixÁ² és amb referÁ¨ncia a dues de les respostes dites per la Sra. Marta Ferrusola en la seva compareixenÁ§a davant la comissió contra el frau fiscal celebrada el passat 23 al parlament catalÁ .
Respostes produÁ¯des a preguntes dels diputats interpel·lants, la primera referint-se a quin era l’estat econÁ²mic del matrimoni Pujol, i la segona sobre la situació econÁ²mica dels seus fills.
Sobre la primera va respondre que: “no tenim ni cinc“,i pel que fa a la segona, contestar: “estan amb una mÁ davant i una altra al darrere”. S’ha d’entendre perfectament el paper davant la comissió de la Sra. Ferrusola, abans de res és esposa i mare. Constant més d’ acceptar aquestes respostes, ni encara
podent ser dins d’una línia sarcÁ stica, i menys en el marc en el qual es trobava i el perquÁ¨. Al meu criteri entenc va ser una desconsideració a la comissió, perÁ² principalment a tots aquells centenars de milers de compatriotes que si estan en aquesta realitat.
PerÁ² hi ha un aspecte que al meu parer té una enorme transcendÁ¨ncia , té fons, sentit, i no és altre que l’efectuada exclamació : «Catalunya no es mereix aixÁ²» . I que davant tal exclamació, el polític interpel·lant li preguntés: “¿Qui?“ , responent la compareixent “¡Catalunya!”.
No es cap ximpleria, doncs sense cap exageració, aquí estÁ el centre d’una de les causes del perquÁ¨ Catalunya, avui estÁ com estÁ .
I per més optimisme que es pugui oferir des d’aquí, i també d’aquí; “que ens estem sortint“ , la realitat és tossuda; no s’estÁ ben econÁ²micament, institucionalment, socialment ni políticament.
«Catalunya no es mereix aixÁ²» , és només una exclamació, personificada en la compareixent, perÁ² que molt bé defineix el sentiment, la idea que molts ciutadans catalans tenen. Estan sota l’influx de l’enorme empremta del nacionalisme particular que s’ha impregnat en el País, i que ha estat, estÁ degudament i estratÁ¨gicament mantingut tots aquests anys i fins a la data d’avui.
Només cal anar de manera assídua, o no, per molts dels pobles i ciutats de Catalunya, per prémer, l’opinió, el sentiment, es dedueix tot. Per exemple; l’opinió que els mereix la compareixenÁ§a enfront la comissió contra el frau fiscal de dues il·lustres personalitats del nacionalisme catalÁ , més l’esposa i fill d’un d’ells. MajoritÁ riament les respostes estan de l’ordre de: “no hi ha dret” , “tot és mentida“, “són els d’allÁ “ , “no tenen consideració”, “volen fer brou gros”, “és per la qÁ¼estió de la independÁ¨ncia“, etc. I per rematar-lo afegeixen el famós; “diuen diuen diuen” i “no tenen proves”.
Sent prÁ cticament impossible oferir-les altres arguments i lluny de tot interÁ¨s, Sembla que volen, perÁ² … estan capficats, al final justifiquen, atenuen, fins i tot s’arriba a qÁ¼estionar la utilitat de la comissió contra el frau fiscal.
Sent evident que la majoria de les respostes, lamentablement , responen més a influÁ¨ncia de l’empenta nacionalista mediÁ tica que a un criteri propi. Fins al punt de la pÁ¨rdua de tot sentit crític, el que al seu torn provoca inconscientment una distorsió respecta a la vara de mesurar. Amb només un pensament, tot un problema de país, que desitja ser-ho en plenitud.
Una empremta que juntament l’adhesió al consumisme i al neoliberalisme ha contribuÁ¯t a enderrocar les mateixes columnes ideolÁ²giques de determinats partits polítics, i influenciant a molts dels seus militants, alguns notables. Trobant-se en aixÁ² les conseqÁ¼Á¨ncies. La primera, el fet que any rere any han anat perdent gradualment tota referÁ¨ncia i carÁ cter ideolÁ²gic, i la segona, que té conseqÁ¼Á¨ncies de la primera, la contínua inoperÁ ncia política enfront del nacionalisme particular que predomina a Catalunya. Tot plegat donen com a resultat la pÁ¨rdua de confianÁ§a, per la qual el cosa suport de la ciutadania.
Costa d’entendre la pÁ¨rdua, renúncia o cessió dels valors ideolÁ²gics sobre una filosofia política , en favor a:
- Una empremta que no només ha influenciat, influeix, ¡ són molts anys !; al món polític, també en part, al cultural, institucional, empresarial, econÁ²mic , gremial, eclesiÁ stic, associatiu, etc., etc. i ¡ com no ! , a ciutadans anÁ²nims.
- Una empremta del nacionalisme particular, que fins per a aquells polítics contraris, periodistes, acadÁ¨mics o destacades personalitats que manifesten la seva disconformitat amb el que estÁ passant al País, ho fan amb consideració, perÁ² a la vegada incapaÁ§os d’expressar les coses pel seu nom, és a dir la realitat, fins a aquest punt condiciona l’empremta.
PerÁ² respecte a la comissió contra el frau fiscal, no obstant les seves limitacions, (existeixen en altres paÁ¯sos democrÁ tics occidentals, tenen la seva funció, més instruments, petites diferencies respecte al model, fons pretÁ¨s aproximat, interpel·lants mes incisius, informació contrastada) i de la sensació de la poca creenÁ§a del que s’estava produint, per part dels interpel·lants, més el fet que en ocasions a una documentació pel que semblava li faltava consistÁ¨ncia, la qual cosa provocava que l’interpel·lant es quedés amb la cara d’aturat, davant determinades respostes del compareixent. En fi, perÁ² dit aixÁ², ha tingut el seu punt constructiu per a tot aquell o aquella que volia escoltar, ho va poder fer.
Els tres compareixents, l’expresident Pujol, la seva esposa la Sra. Marta Ferrusola i el fill; Sr. Jordi Pujol Ferrusola, molt lícitament, se suposa hauran rebut abans de personar-se el seu assessorament legal. PerÁ² no obstant aixÁ² dóna la sensació que també prÁ¨viament van rebre assessorament professional d’aquells que amb tant Á¨xit van situar permanentment al ex-President Pujol i al seu partit polític C.i.U, en el lloc predominant de la política catalana, i es continua en l’empenyorament. AtÁ¨s determinats missatges que bé es podrien extreure de les tres compareixences.
Missatges com el ja trending tÁ²pic; “ diuen,diuen,diuen” i que al seu torn ha calat en una part de la ciutadania pel que fa als compareixents, oferint-los a aquests una certa raó, estan d’acord amb el “diuen, diuen, diuen “. El segon missatge podria ser les manifestacions sobre el tripartit (govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV- Pascual Maragall 2003-2006- José Montilla 2006-2010 ) que va efectuar el Sr. Jordi Pujol Ferrusola. La qual cosa en un any electoral és un autÁ¨ntic avís per a navegants. I per finalitzar l’últim missatge:
«Catalunya no es mereix aixÁ²»
